El Jardí Botànic
Era la darrera tarda que estàvem junts durant un mes. L'endemà ambdós marxàvem de vacances amb les respectives famílies. La vaig recollir a la sortida de la feina i vam decidir d'anar a Montjuic. Vam acabar al jardí botànic car semblava que hi havia poca gent i, per tant, aquell seria un lloc segur.
Efectivament, vam estar gairebé sols. Potser hi va ajudar la calor que feia aquella tarda d'estiu a Barcelona, o el fet que calia pagar entrada. A nosaltres ens va sortit força bé ja que gràcies al meu carnet de família nombrosa vam pagar tan sols la meitat. Un cop a dins vam passejar lentament pels camins del jardí que discorren entre els arbres, principalment de clima mediterrani (ja siguin de la mediterrània o d'altres indrets amb clima similar). Anàvem amb les mans minglades, o a estones amb els braços abraçant les respectives esquenes. De vegades ens aturàvem a fer-nos un petó. Finalment vam seure en un banc gairebé al capdamunt del jardí, en un lloc on hi havia ombra. Allí vam xerrar, vam escoltar música, aquella que més ens agradava, i també vam gaudir de la nostra tendresa.
Fou una tarda meravellosa, no l'oblidaré mai; però tot el que és bo s'acava i aquella tarda no va ser una excepció. Després vindria un mes de no veure'ns que, tot sigui dit, no va pas afectar negativament la nostra relació
