No era un divendres qualsevol, aquell dia feia deu mesos que havíem començat a sortir plegats. El que ja era más habitual és que estàvem dinant en un bar equidistant del col·legis dels nostres fills respectius. No sé què deuen pensar de nosaltres en aquell bar, ja que crec que és prou evident que només podem ser amants atès el nostre comportament.
Bé, la qüestió és que aquell dia, en un determinat moment, ens vam començar a besar, amb molta tendresa. El petó va durar minuts, i tota l'estona estava ple d'amor, tendresa i dolçor. Quan es va acabar, vaig adonar-me que sonava una cançó lenta i li vaig demanar a l'Eva, amb els ulls humitejats per l'emoció del moment, si li sonava. Va ser el petó més dolç de la meva vida.
La cançó era la versió unplugged de It's my life, de Bon Jovi. Des d'aquell moment aquella seria una altra de les nostres cançons. I a més a més, tenia una frase tremenda: It's now or never. Com deia l'Eva potser tota una premonició. Perquè jo estic segur que arribarà aquest moment on ens trobarem en aquesta tesitura (i sí, sé que fa posar "el gallina de piel" pensar-ho). Un dia tot confluirà i tindrem una oportunitat, no sé com ni quan...